Context geogràfic
Tradicions
La fotografia
dilluns, 14 de març del 2011
Comunicació no verbal
Tema: Comunicació no verbal
Subtema: Literatura
El significat de les olors.
Quan anem pel carrer i passa per exemple una dona amb una colònia molt forta, normalment la gent pensa que es una persona amb una personalitat molt forta per poder portar aquella colònia. En canvi quan una persona porta una colònia molt suau, diem que es una persona molt senzilla.
Els perfums, segons les personalitats de la gent i les seves sensacions es poden classificar en:
Extravertida: Per a la gent dinàmica i decidida, els aromes que millor s'acomoden són els florals, els aromes frescos, l'espígol i els cítrics.
Introvertida: A les persones reservades els va molt bé les fragàncies orientals.
Elegant: Per a les persones segures de si mateixes, que sempre busquen el refinament i la independència, les aromes florals són els que millor els va.
Alegre: si la teva personalitat és espontània, simpàtica i alegre et convenen les aromes de fruites i florals.
Romàntica: Res com les aromes dolços, càlids i orientals per a tu.
Madura i equilibrada: Aromes frescos i naturals.
Discreta: Aromes marins i frescos.
També segons el color del perfum es pot saber la personalitat de cada persona:
Taronja: Són per a les persones entusiastes que busquen perfums frescos i estimulants.
Vermell: Per a persones apassionades que conjuga molt bé amb les notes orientals.
Groc: El color de la gent amb esperit emprenedor, sinònim d'essències florals ambarines.
Violeta o púrpura: Ideals per a les persones amb un aire de misteri, conjuga molt bé amb les notes exòtiques i enfustades.
Blanc i tons pastís: Per als qui adoren les fragàncies fresques.
Perfum verd o floral: Ajuda a aixecar la moral, és perfecte per als que porten baixa la seva autoestima.
La tarongina: Pot ser un bàlsam per als temperaments més nerviosos.
Llavors, segons el tipus de colònia que porti una persona, podrem saber mes o menys com es la seva personalitat. Es un factor molt important dins de la comunicació verbal ja que engloba tot el sentit de l’olfacte.
Comunicació no verbal
Tema: Comunicació no verbal
Subtema: Literatura
Els colors influeixen en les persones i tenen la facultat de provocar sensacions.
El general, els colors més clarsdonden la sensació d’amplitud, i els colors foscos tot el contari.
Els tons càlids augmenten l'efecte del sol i donen més sensació de calidesa.
Els colors, no son gaire cosa, no es mes que la reflexió de la llum sobre una superfície, pero en canvi ens diuen moltes coses, com per exemple, quan una persona vesteix, si tria colors molt vius, vol dir que es una persona molt viva, extravertida, alegre...En canvi, una persona que vesteixi de colors foscos ens indica que es una persona autoritària, calmada, misteriosa i llunyana.
El color mes excitant es el vermell, que indica perill, transmeten força,i agressivitat.
El color blau el solen portar persones serenes i calmades, joves extravagants.
El color groc el solen portar les persones amb un esperit alegre, aquest es el color de l’esperança, per tant es un color que te personalitat, sobre tot sie es un groc intens.
El color taronja es una barreja del groc i del vermell, es el color de la gentilesa, el solen portar persones extravertides, es un color que transmet seguretat.
Segons el nostre estil de vestir triarem uns colors o uns altres, per exemple una persona gòtica, vestirà amb tons molt foscos com negre i gris, que ens transmetrà una sensació de misteri. En canvi una persona amb un estil mes “hippy” vestirà amb tons mes cridaners que ens transmetrà alegria.
C.omunicació no verbal
Tema:Comunicació no verbal
Subtema: Literatura.
Aquesta imatge esta relacionada amb la comunicació no verbal, em refereixo a l’expressió de la gent, la seva mirada, la seva posició, la manera de somriure, si badallem, si ens toquem el cabell….
Tots en comuniquem de diferents maneres però tot i així la gent se s’entén entre si. Per exemple dues persones de diferents cultures i diferents països, sense utilitzar el llenguatge verbal, nomes amb l’expressió del cos, es poden dir moltes coses.
Hi ha persones que s’expressen millor amb els gestos del cos que amb l’ús de la parla, sigui per la dificultat de parlar o per sentir-se millor expressant-se amb la mirada, les celles, els dits...
Segurament, si ens detinguéssim a mirar la fotografia, i ens fixéssim en cada persona que surt, cadascuna d’elles ens transmetria coses diferents.
La imatge il•lustrada s’hi reflecteix clarament un tipus de comunicació no verbal; la mirada.
OKTOBERFEST, FESTA DE LA CERVESA
Tema: La comunicació no verbal.
Subtema: Tradicions i costums.
No és una tradició exclusiva d’ara mateix, encara que tampoc és de fa moltíssim temps, ja que el primer Oktoberfest data del 1810, amb la celebració del matrimoni entre dos prínceps i en un principi només es tractava d’una cursa de cavalls on les dues famílies dels promesos apostaven pels cavalls.
Però bé realment aquest és el significat inicial, encara que ara només és una gran festa on s’ajunten milers de persones per a veure centenars diferents de cervesa, continua essent una reunió on l’important és passar-t’ho bé, i beure tot el que puguis.
El que m’ha diguem-ne atret d’aquesta tradició ha sigut el fet que tothom qui escolti la paraula Oktoberfest o festa de la cervesa, l’associarà amb Alemanya i amb els vestits aquestos de tipus tirolès, verds i blancs amb una ploma, però que ningú no sàpiga realment perquè es celebra, ni que vol dir, i amb una mica de sort, ni tan soll quan es celebra. Però més o menys en sentir “Oktober...” et ve al cap el mes d’Octubre, encara que per especificar més, trobem que comença el dia 13 de Setembre i a anar tirant cap endavant.
Per acabar, només dir que encara que molta gent pensa que només és una mena de convenció (com les de ciència ficció) per a emborratxar-se, sinó per a passar-s’ho bé i formar part d’una tradició convertida en festa.
Com que l’ Oktoberfest ha patit molts canvis i agressions des de que es va començar a celebrar, m’agradaria fer una mena de línia del temps on a través d’aquests 200 anys d’història, anem veient quins canvis ha sofert durant les guerres, els canvis de dècada...
RIU GANGES. RIU SAGRAT
Tema: La comunicació no verbal
Subtema: Tradicions i costums.
Tradició religiosa estranya on les hagi. Però no estem aquí per a criticar ni malparlar d’altres cultures diferents a la nostra, encara que sigui de l’únic que es parla últimament.
Bé, molts de nosaltres segur que hem sentit a parlar d’un costum hindú respecte al seus morts; incinerar-los i tirar les restes al riu Ganges, on d’aquesta manera evitaran el cicle reencarnatiu i aniran directament al Cel.
La llegenda diu això:
[Un dels successors de Sagar, el rei Bhagiratha, va pregar Brama que permetés a la deessa Ganga baixar del cel perquè toqués amb les seves aigües purificadores les cendres dels difunts, que així podrien ascendir al Cel] 5
No és ben bé l’ història completa, però és suficient per a explicar el que representa el riu per als hindús, no només un riu en el que banyar-se i rendir plegaries als seus déus, sinó també un lloc on pots redimir els teus pecats pel simple fet de banyar-te en ell.
Això si, tots aquests costums, provoquen un grau elevat de contaminació de les aigües, i així com la elevada mortalitat de la gent que consumeix aquesta aigua.
Per a aquesta exposició, no voldré utilitzar aquest article, perquè trobo que n’hi ha de més interessants, com ara el dels ventalls.
LLENÇAMET DE CRIATURES
Tema: La comunicació no verbal.
Subtema: Tradicions i costums.
Sincerament, en llegir un article escrit a la web, el primer que em va passar per la ment va ser: el món està boig.
Acostumo a ser una persona inconformista, incrèdula i un munt de coses que anirien en contra de la societat, però amb les quals has de viure. Tot i que sóc tolerant amb qualsevol cultura de la que tingui constància, no trobo gens ni mica normal que els hindús als seus fills acabats de nàixer els tirin al buit de dalt de la torre més alta del poble.
Després de dir això, vaig mirar un vídeo d’una web (http://www.nopuedocreer.com/noticias/682/tradicion-hindu-lanzamiento-de-ninos-desde-una-torre/)
I vaig arribar a pensar; d’acord, com a mínim posen una lona sota de manera que el nadó no caigui a terra, ja que jo en un principi m’havia imaginat que tiraven els nens des de dalt de la torre fins que toquessin el sòl.
Els hindús duen a terme aquesta estranya “iniciació” per tal que la criatura creixi amb fortalesa i potencia. Però francament, hi ha altres maneres que el teu fill es desenvolupi amb força, per exemple apuntar-lo a l’equip de futbol, anar a córrer amb ell, anar en bicicleta…
Per aquest tema, tampoc no em vull centrar perquè és un fet que com a història és interessant, però no passa d’ahí.
HARAKIRI, SUÏCIDI ASSISTIT
Tema: La comunicació no verbal.
Subtema: Tradicions i costums.
Suïcidi. Una acció que a la nostra religió és considerada un pecat, en diferents jurisdiccions un delicte i en altres indrets simplement una abominació. Però aquests cop no estic parlant de com ho veuen totes aquestes societats, sinó com ho veu en concret la societat oriental.
Sobretot estem parlant de un costum fortament japonès, i dintre dels homes (si ho feia una dona ja no es considerava harakiri) d’alts càrrecs com samurais o nobles. Ells creien en el harakiri com una manera de restaurar l’honor que estaven a punt de perdre o quan ja s’havia perdut.
Per exemple: hi ha hagut una guerra entre dos senyors feudals en que un d’ells està a punt d’envair el feu de l’altre. El que està a punt de ser envaït, abans de deixar que l’apressi, el segresti, el torturi, o fins i tot l’ofereixi un tracte, realitzarà junt amb els seus servents un suïcidi pel simple fet (que jo no trobo suficient) de la importància de l’honor.
No era un suïcidi “comú” com els d’ara: tirar-se d’un pont, inflar-se a pastilles o pegar-se un tret. Més aviat ho podríem anomenar ritual o cerimònia perquè aquell que l’anava a dur a terme havia de complir una sèrie de requisits de manera que fos dut a terme d’una manera honrosa. (Si et deixaves alguna part d’aquest ritual, el suïcidi no es considerava digne i hi havia repesalies).
Avui dia, aquesta pràctica ha quedat abolida, encara que queda gent disposada a suïcidar-se, però amb finalitats ben diferents; protestes, suïcidis en massa, reivindicacions...
No crec que sigui una acció recomanable perquè penso que és millor que la vida segueixi el camí que tingui i sóc una persona que veu el suïcidi com una abominació i atemptat contra la vida pròpia i afectació de la dels altres.
Havia pensat per aquesta exposició fer un esquema o dibuix, per tal de mostrar per totes les parts que ha de passar el ganivet cerimonial, de manera que sigui ben executat el harakiri.
LA CERIMÒNIA DEL TÉ
Tema: La comunicació no verbal.
Subtema: Tradicions i costums.
Fins fa relativament poc (uns 2 anys), jo pensava que el te era com la sopa; aigua amb gust, però res més. Un amic de Jaca, em va portar a mi i a ma germana a una teteria on en venien exclusivament de diferents sabors. En un principi no em va agradar; era un gust massa fort per a mi, que no havia provat mai res semblant. Però bé, finalment vaig ser jo la que gairebé em vaig acabar tota la gerra de té afruitat.
A partir de llavors, cada cop que ma mare anava a comprar li demanava que m’agafés un paquet d’aquelles bossetes del Mercadona del sabors més fàcils de trobar (earl grey, afruitat, verd, blanc...) però poc a poc, el meu paladar es va tornar...com dir-ho? Més exigent. Vaig començar a visitar botigues especialitzades en tes, i a comprar herbes que no trobaries a qualsevol comerç.
Amb aquesta “breu” introducció no estic instant la gent que begui ni compri té. Sinó que a partir d’una anècdota m’he anat informant i documentant , així com ampliant els meus coneixements sobre aquesta “tradició” tan antiga.
La llegenda japonesa del te diu que un monjo s’havia passat meditant davant d’una paret nou anys, i que en una d’aquestes meditacions es va adormir. Quan va despertar estava tan disgustat amb ell mateix, que es va arrencar les parpelles i les va llençar al terra de tal manera que mai més es tornés a adormir. De les parpelles caigudes, va créixer una planta que submergida en aigua calenta, t’ajudava a combatre la son.
Fa uns dies li vaig explicar aquesta història a la meva germana i ella va ficar cara de fàstic en sentir que el monjo s’arrencava les parpelles i va dir que no era una llegenda bonica. Bonica no, vaig replicar, és curiosa.
Per aquesta exposició havia pensat que ja que tinc a casa els estris bàsics necessaris per a la cerimònia, fer una breu representació del que seria tot fent explicacions.
CARNAVAL DE BASILEA (BASLER FASNACHT)
Tema: La comunicació no verbal
Subtema: Tradicions i costums.
Una celebració molt estranya segons el meu veure. Qui vol celebrar el final de l’hivern? Qui vol celebrar el tancament de les pistes d’esquí i el fet que la neu es fongui? Bé, jo com a mínim no.
A diferència de moltes tradicions conegudes com pugui ser el Nadal, o la Pasqua, aquesta es limita a Alemanya i Suïssa. De fet encara que aquest carnaval se celebra en qualsevol lloc d’aquests països, és el carnaval de Basilea el més conegut, ja que compta amb la participació d’ entre 15.000 i 20.000 màscares3. I a més a més, és curiós el fet que aquesta celebració es comenci, ni més ni menys que a les 4 del matí; una hora a la qual acostumem a anar acabant la festa (alguns) o en la qual fins i tot ja estem dormint.
La cosa que m’ha semblat més espectacular, és que porten una coordinació al·lucinant; just quan comencen els Cliquen4, tots els llums del poble o ciutat, s’apaguen a la vegada. Si se segueix la tradició, suposo que ho farà cada persona des de casa seva o, en llocs més poblats, les mateixes centrals elèctriques.
Tota aquesta diversió es perllonga fins les quatre de la matinada de 4 dies després (de dilluns a dijous), on tothom torna a casa a preparar-se per l’any vinent.
Per exposar això no em vull estendre molt, i simplement anomenaré algunes curiositats d’aquesta festivitat amb una breu explicació del que és i representa.
3 Totes aquelles persones que van disfressades.
4Grups carnavalescs que es llencen als carrers.
LLENGUATJE DELS VENTALLS
Tema: La comunicació no verbal
Subtema: Tradicions i costums.
Qui ho hauria dit, oi? Això que els ventalls formaven part d’un llenguatge propi i complex, on un sol gir de canell podia significar dir t’estimo o t’odio, o agafar-lo amb la mà dreta o esquerra volia dir una cosa completament diferent.
Doncs bé, jo ho vaig descobrir gràcies a una de les pel·lícules més conegudes de Disney; Mulan. L’estaven fent a la televisió i jo encara no tenia clars els temes que volia tractar quan de sobte, un d’ells se’m va “aparèixer” claríssim tan sols amb les primeres imatges del film.
Això de la pel·lícula era només per fer un parèntesis a banda de tema, perquè el que realment vull contrastar és això d’un llenguatge exclusiu dels ventalls. Perquè encara que t’escarrassis a pensar, mai (com a mínim a mi) se t’ocorreria pensar en el fet de fer servir un ventall com a mitjà de comunicació. I simplement m’ha semblat que és una cosa curiosa.
Ja que aquest tema no té gaires sortides, he pensat que per a fer més amena l’exposició, i no fer servir tant l’ordinador perquè es fa repetitiu, agafar jo mateixa un ventall de manera que en cada gest que faci, fer una breu explicació del que vol dir en una cultura i per exemple que vol dir en una altra. I per suposat, també explicar una mica perquè es feien servir els ventalls a part de per a comunicar-se i ventar-se clar.
“Al Japó el ventall més que per ventar a l'origen tenia altres usos ja que per exemple s'emprava per a poder apuntar-hi tot el que s'havia de fer a manera d'agenda en l'època medieval. Amb el pas dels anys els seus usos van variant” 2
INTRODUCCIÓ A L’ESCULTURA DE LA GRÈCIA ANTIGA
Tema: La comunicación no verbal.
Subtema: Escultura
Pedra, mitologia, veneració, artistes anònims, museus.
Vegem aquestes paraules i a mesura que les anem llegint se’ns va formant al cap una imatge (o vàries); escultures de déus grecs o romans. Escultures de pedra. Escultures que et diuen alguna cosa. Escultures amb poder i bellesa. Però escultures al cap i a la fi.
No m’estic referint a grans mestres de l’escultura coneguts, ni a artistes que han format part de l’ història com a excepcionals escultors, no, no em refereixo a aquests, sinó a grans mestres de l’escultura anònims que ningú no coneix.
Amb això que vull dir? Què som tots tontos i uns incultes? Doncs no!
Només volia remarcar que encara que aquesta etapa de l’escultura, no és una etapa tan llunyana (relativament clar), no som tan conscients d’ ella com ho som per exemple per exemple de la del Renaixement, i voldria com ja he dit en l’altre article Introducció al Renaixement, fer una comparació entre totes dues èpoques que tot just es porten 1400 anys entre elles (aproximadament).
Bàsicament els temes que tracto sobre l’escultura, tindran una estructura semblant, ja que principalment és una comparació, per tant han d’anar lligades. Utilitzaré el mateix que ja he escrit abans.
“Per aquesta exposició, voldré imprimir dues escultures diferents, una del Renaixement i l’altra de la Grècia antiga, ressaltaré alguns detalls i a cada professor del tribunal li entregaré una còpia de les imatges i aniré explicant pas per pas les diferències i similituds, per a que ells mateixos ho vegin”.
INTRODUCCIÓ A L’ESCULTURA DEL RENAIXEMENT
Tema: La comunicació no verbal.
Subtema: L’escultura.
De segur que molta gent, en escoltar el terme Renaixement, ho relaciona directament amb la pintura o l’escultura. Però per què?
Vull dir, aquest és un tema estès, encara que no el suficientment estès com per a conèixer el que representava o el que era; un estil de vida? Una forma d’expressar-se? Simplement un hobby? Una manera de presentar-se a la societat? Una barreja de tot l’anterior?
Doncs bé el Renaixement és un moviment
cultural que cerca la renovació de l'home i el seu món, segons els models clàssics.1 Però realment, no ens hem assabentat de l’existència d’aquest art, sinó per un simple motiu; la magnitud i perfecció de les obres conservades. M’hi podria jugar la mà, a que si anomeno una escultura, com per exemple el David d
e Miquel Àngel, sabeu perfectament a quina m’estic referint, o com a mínim us sona el nom de l’escultor i amb quin estil treballava.
Bé finalment només queda a dir, que he escollit aquesta època de la “vida” de l’escultura per a poder-la comparar amb una altra època també molt semblant i a la vegada tan diferent; la de la Grècia antiga.
I que encara que només siguin dos conceptes
a tractar, s’hi pot treure molt de suc, com per exemple, quins aspectes les diferencien o els diferents motius de creació.
Per aquesta exposició, voldré imprimir dues escultures diferents, una del Renaixement i l’altra de la Grècia antiga, ressaltaré alguns detalls i a cada professor del tribunal li entregaré una còpia de les imatges i aniré explicant pas per pas les diferències i similituds, per a que ells mateixos ho vegin.
Antiga Grècia
Renaixement
Diferències principals
-Els trets de les escultures de l’antiga Grècia, estan clarament sense definir; tenen la pell llisa sense arrugues, ni detalls i sense expressió al rostre, mentre que a l’escultura del Renaixement, veiem un rictus seriós, que podem endevinar gràcies als detalls esculpits a la roca: les arrugues al front causades per un entrecelles frunzit, les venes del coll, la mirada que expressen els ulls...
-Els cabells de l’escultura de la Grècia antiga, són totalment uniformes, casi podríem dir que no hi ha cap pèl diferent, en canvi, l’escultura del Renaixement, té uns cabells amb un munt de relleu i volum.
Similituds:
-Les dues escultures representen una mateixa persona: un noi jove, segurament alguna mena d’heroi o personatge històric.
-Encara que l’escultura del Renaixement és més expressiva, les dues tenen el típic cànon de bellesa grega.
El comic
Elements tècnics:
Elements bàsics:
Vinyeta: Cadascun dels requadres en què apareix dividida la seqüència narrativa.
Enquadrament: Hi ha diferents tipus d'enquadrament:
PLÀNOLS: Selecció de la realitat representada en l'enquadrament:
General: L'ambient on ocorre l'acció. Element predominant: el “paisatge”.
Conjunt: Permet situar al personatge en el seu entorn. Elemt. pred. “moviment”.
Sencer: Es mostra al personatge íntegrament. I.P. “l'acció”.
Mitjà: Es veu al personatge de cintura per a dalt.
Americà: Es veu al personatge de genolls per a dalt.
Primer plànol: A l'altura de les espatlles. I.P. “rostre”.
Detall: És una part concreta del cos o un objecte.
ANGULS: Són els punts de vista o perspectives des d'on s'ofereix la imatge. Són els següents: normal, - picat (zenital o picat total), - contrapicado (nadir o contrapicado total).
El FORMAT: La forma de la vinyeta.
ELEMENTS VERBALS
Entrepans: Expressem els pensaments i els diàlegs dels personatges. Classes:
punteado.
electrònic.
insultante.
en off: no veiem al personatge que parla.
múltiple: diversos personatges parlen al *unísono.
entrellaçats: conversa llarga.
És important seguir la línia de indicatividad (esquerra a dreta i de dalt a baix).
Cartelas i cartutxos: Introdueixen altres informacions que recolzen a les imatges. La cartela va dins de la vinyeta i el cartutx entre dues vinyetes. Les seves funcions poden ser:
Avisar que la història comença.
Avisar que l'acció ha canviat de lloc.
Indica el pas del temps.
Ens situa en diferents moments.
Interroga als personatges o als lectors.
Onomatopeies: Expressen l'ambient sonor, els sorolls. Imitem certs sons amb paraules i lletres.
Funcions de la publicitat components d'un anunci
F. Econòmica: Funció bàsica. La publicitat impulsa el consum d'un producte.
F. Finançadora: La publicitat patrocina activitats esportives, culturals... a canvi d'exhibir la marca.
Producte: Objecte, idea o servei que la publicitat dóna a conèixer per facilitar la seva compra, coneixement o utilització.
Marca: Denominació i identificació d'un producte.
Lema o Eslògan: Frase breu i atractiva que resumeix la idea central de l'anunci.
Argument: Raons que es donen per consumir el producte. Dues classes: Lògics (per convèncer) i Psicològics (per commoure).
F. Estereotipadora: A través de la publicitat es transmeten criteris, gustos o idees uniformes.
F. Desproblematizadora: La publicitat crea un món ideal en el qual solament apareix l'aspecte més amable de la vida.
La publicitat
Classes de publicitat:
Radiofònica: Fàcil i barata, perquè el so és suficient.
A la mesura d'oïdors específics.
Destaca l'eslògan: simple, breu, impactant i fàcil de recordar.
Codis que utilitza: verbal-oral i no verbal musical.
Gràfica: Es percep per la vista.
Codis que utilitza: verbal escrit; no verbal icònic.
Destaquen el text i la imatge.
Element important: *Fotomontaje, associa a la imatge del producte altres imatges agradables, atractives que s'associïn al producte.
Un altre element important: el logotip, representació gràfica de la marca. És més durador que l'eslògan. Pot tenir imatges, lletres o ambdues.
Espot Publicitari: Utilitza el codi verbal i no verbal.
Element destacat: la imatge, que té dinamisme. Són imatges atractives, seductores, que influeixen sobre els nostres hàbits com a consumidors.
Llenguatge corporal: S'entén en un sentit ampli. Cara, gestos, moviments, postures, aparença, aspecte físic, manera de vestir...
La música ambienta, descriu o serveix de reclam quan es tracta d'una melodia o cançó coneguda.
Classes de codis
Codi Verbal: Utilitza signes lingüístics (paraules). Pot ser escrit i oral.
Codi no Verbal: Utilitza altres tipus de signes:
icònic: imatges.
- musical: música, so.
- gestual/corporal: gestos.
Funcions de la ràdio
Els programes de la ràdio poden complir alguna d'aquestes funcions:
Funció Informativa: S'ofereixen continguts informatius sobre el nostre entorn, món o realitat concreta. Aquí entren els informatius de notícies, documentals, entrevistes, reportatges.
Funció Formativa: Els programes que comporten aquesta funció tenen com a objectiu crear opinió entre els oïdors. Sovint poden participar en ells oferint el seu punt de vista. Aquí entren els debats, tertúlies, taules rodones.
Funció Pedagògica: Els programes tenen com a funció predominant transmetre algun coneixement nou a l'oïdor.
Funció d'Entreteniment: Funció que es dóna o ha de donar-se en tots els programes. Aquesta funció la compleixen gairebé tots els programes i, específicament, els concursos, musicals, revistes radiofòniques, etc.
Funcions del llenguatge
Parlem de les FUNCIONS o FINALITATS que pot tenir un missatge:
Funció Referencial: El missatge transmet informació objectiva. L'element destacat és el “Referent”.
Funció Expressiva: L'emissor manifesta el seu estat d'ànim, emocions, opinions. Predomina la subjectivitat.
Funció Apelativa: Es pretén obtenir del receptor un comportament concret. Element destacat el “Receptor.”
Funció *Fática: Es comprova el contacte entre l'I i R. Element destacat, el “Canal”.
Funció Poètica: Interessa el que es comunica i la forma del missatge, que s'adorna. L'element destacat el ”Missatge”.
Funció Metalingüística: El missatge es refereix al propi “Codi”; que és l'element destacat.
Elements de la comunicació
Els elements que intervenen en un acte de comunicació són:
Emissor: Produeix el missatge i ho envia.
Receptor: Rep el missatge i ho interpreta.
Codi: Conjunt de signes i regles que l'emissor i el receptor coneixen i que serveixen per codificar i decodificar el missatge.
Missatge: Enunciat enviat per l'emissor i rebut pel receptor.
Canal: Mig físic per on circula el missatge.
Situació: Circumstàncies psicològiques, socials, emocionals, etc. que envolten a el “I” i a el “R” i que condicionen el missatge i influeixen en la seva transmissió i recepció.
Referent: Element, situació real a la qual es “refereix” l'emissor.
Soroll: Qualsevol interferència que, afectant a qualsevol dels altres elements, produeix el fracàs de l'acte de comunicació.
La musicoterapia
La *Musicoterapia es pot considerar com la científica aplicació de l'art de la Música amb finalitat terapèutica. Encara que la seva pràctica data de finalitats del segle XIX, amb músics i metges que utilitzaven les seves tècniques en hospitals psiquiàtrics, el reconeixement de la teràpia curativa com alguna cosa considerat a nivell professional és relativament recent.
Pot tenir un vessant preventiu (està unida a tota la vida de l'home i les seves circumstàncies; hi ha música aplicable al treball, depressió, eufòria, solitud...) i un vessant curativa (es adecua a qualsevol tipus de problema, però de manera especial a malalts mentals, disminuïts físics, malalts hospitalitzats a llarg termini...)
Al nostre país l'Associació Espanyola de Musicoterapia (A. I. M. T.) es va constituir al maig de 1977 amb una finalitat expressada en els seus estatuts: "Promoure l'ús i progrés de la Música com a Teràpia, en el tractament, rehabilitació de malalts i d'incapacitats o inadaptados socials". El seu paper és important i de gran responsabilitat, ja que pot aconseguir elevar el nivell de benestar social i d'ajuda a la Humanitat.
El paper del musicoterapeuta ha evolucionat en aquests últims anys passant per tres fases: en la primera se li donava gran importància al músic, deixant una mica oblidada la funció del terapeuta. En la segona fase se li va donar més importància a la teràpia i relació personal amb els pacients. En l'actualitat el terapeuta procura utilitzar adequadament la seva activitat com a músic i la seva relació amb el pacient, intentant superar els inconvenients de les fases anteriors.
Una vegada realitzada està visió general del camp d'aplicació de la Musicoterapia, em centraré en la importància d'emprar-la a l'hora de treballar amb nens amb necessitats educatives especials (n.i.i.).
codi braile
Louis Braille, inventor del codi que porta el seu nom, va néixer en 1809 prop de París. Va quedar cec als tres anys i als nou, va ingressar a l'Institut Nacional per a Joves Cecs. En 1828, va començar a fer classes en l'Institut i a l'any següent va pensar a modificar un sistema d'escriptura per punts que havia creat Barbier, usat per l'exèrcit en la redacció de missatges secrets, amb la finalitat d'utilitzar-ho per a la lectura per part de no vidents.
Aquest mètode d'escriptura usa punts i guions en relleu sobre cartró; el sistema Braille consta de 6 punts bàsics els que tenen suficients combinacions per representar molts símbols.
-
Els caràcters Braille es formen a partir de la denominada "cel·la Braille", la qual consisteix en una matriu de 6 punts com es mostra en la figura adjunta. A cadascun d'aquests punts s'associa un nombre d'1 a 6 i, depenent de quins punts es posin en relleu, tenim un caracter diferent, per a un total de 64, incloent el *caracter "blanc", on no es realça cap punt, i el que té tots els punts en relleu.
Aquests caràcters, excepte la ñ, á, é, í, o, ú i ü, coincideixen amb els corresponents a les lletres en altres idiomes d'origen llatí, com l'anglès, el francès, l'italià, etc.
A aquest sistema se li agreguen variants per indicar diferents tipus de tipografies (per exemple, majúscula o cursiva), també tradueix l'abecedari grec els signes de puntuació, nombres i altres símbols que nosaltres utilitzem.
Descomposició del missatge
Si hem d'estudiar la comunicació visual convindrà examinar aquest tipus de missatge i analitzar els seus components. Podem dividir el missatge, com abans, en dues parts: una és la informació pròpiament aquesta, que porta amb si el missatge i l'altra és el suport visual. El suport visual és el conjunt dels elements que fan visible el missatge, totes aquelles parts que es prenen en consideració i s'analitzen, per poder utilitzar-les amb la major coherència respecte a la informació.
Per això proposo considerar l'ull humà com a punt de referència categorial, ja que ens ocupem de comunicacions visuals, i així podrem afirmar que quan l'ull percep una superfície uniforme però caracteritzada *matéricamente o gràficament, es podrà considerar-la com una textura, mentre que quan percebi una textura de mòduls més grans, tals que puguin ser reconeguts com a formes divisibles en submòduls, llavors la hi podrà considerar com una estructura. Si considerem també la dimensió temporal de les formes, es podrà pensar en una transformació d'una textura en una estructura, o bé idear mòduls amb elements interns particulars tals que, acumulats en estructures, puguin reduir-se a textures amb característiques especials.
Comunicacio visual
La comunicació visual es produeix per mitjà de missatges visuals, que formen part de la gran família de tots els missatges que actuen sobre els nostres sentits, sonors, tèrmics, dinàmics, etc.
Per això es presumeix que un emissor emet, missatges i un receptor els rep. Però el receptor està immers en un ambient ple d'interferències que poden alterar i fins i tot anul·lar el missatge. Per exemple, un senyal vermell en un ambient en el qual predomini la llum vermella quedarà gairebé anul·lada; o bé un cartell al carrer de colors banals, fixat entre altres cartells igualment banals, es barrejarà amb ells anul·lant-se en la uniformitat. L'indi que transmet su missatge amb núvols de fum pot ser destorbat per un temporal.
Aquests tres filtres no es distingeixen d'una manera rigorosa i si bé se succeeixen en l'ordre indicat, poden produir-se inversions o alteracions o contaminacions recíproques. Suposem en fi que el missatge, una vegada travessada la zona d'interferències i els filtres, arriba a la zona interna del receptor, que cridarem zona emissora del receptor. Aquesta zona pot emetre dos tipus de respostes al missatge rebut: una interna i una altra externa. Exemple: si el missatge visual diu, "aquí hi ha un bar", la resposta externa envia a l'individu a beure; la resposta interna diu, "no tinc set."
Comunicació visual
¿Es pot definir el que s'entén per "comunicació visual"? Pràcticament és tot el que veuen els nostres ulls; un núvol, una flor, un dibuix tècnic, una sabata, un cartell, una libèl·lula, un telegrama com a tal (excloent el seu contingut), una bandera.
Imatges que, com totes les altres, tenen un valor diferent, segons el context en el qual estan inserides, donant informacions diferents. Amb tot, entre tants missatges que passen davant dels nostres ulls, es pot procedir almenys a dues distincions: la comunicació pot ser intencional o casual.
El núvol és una comunicació visual casual, ja que en passar pel cel no té intenció alguna d'advertir-me que s'apropa el temporal. En canvi és una comunicació intencional aquella sèrie de nubecitas de fum que feien els indis per comunicar, per mitjà d'un codi precís, una informació precisa.
Una comunicació casual pot ser interpretada lliurement pel qual la rep, ja com a missatge científic o estètic, o com una altra cosa. En canvi una comunicació intencional hauria de ser rebuda en el ple significat volgut en la intenció del emitente.
La comunicació visual intencional pugues, al seu torn, ser examinada sota dos aspectes:el de la informació estètica i el de la informació pràctica. Per informació pràctica, sense el component estètic, s'entén, per exemple, un dibuix tècnic, la foto d'actualitat, les notícies visuals de la TV, un senyal de tràfic, etc.
Per informació estètica s'entén un missatge que ens informi, per exemple, de les línies harmòniques que componen una forma, les relacions volumètriques d'una construcció tridimensional, les relacions temporals visibles en la transformació d'una forma en una altra (el núvol que es desfà i canvia de forma).
Però atès que l'estètica no és igual per a tothom, ja que existeixen tantes estètiques com a pobles i potser com a individus hi ha al món, per això no es pot descobrir una estètica particular d'un dibuix tècnic o d'una foto d'actualitat, sinó que en aquests casos el que ens interessa és que l'operari visual sàpiga revelar-la amb les dades objectives.
Establim aquestes regles per facilitar la investigació, però estem disposats a modificar-les o a vulnerar-les davant una demostració més evident del problema.
La mirada
Una vegada iniciada una conversa és molta la informació que podem obtenir del nostre interlocutor si sabem parar esment al llenguatge del seu cos. Els ulls tenen una gran importància i és molt el que podem dir amb ells. No és estrany, per tant, escoltar expressions com "Hi ha mirades que maten", "Tenia una mirada de gel" o "Em va abrasar amb la seva mirada". Hi ha mirades burletes, mirades iracundas, mirades de sorpresa i fins i tot mirades vetllades.
En escoltar, mires atentament als ulls del teu interlocutor per demostrar-li interès i atenció, mentre que l'altra persona sol desviar sovint la mirada quan et parla. Si ens miren fixament en parlar-nos és fàcil que ens posem nerviosos, sobretot perquè apareix el dilema de sostenir durant massa temps una mirada, enfront de desviar els ulls, alguna cosa que pot ser interpretat com a falta d'interès. Després, quan et disposes a prendre la paraula, desvies la mirada un instant, just abans de començar a parlar, per fer veure que et disposes a donar una resposta considerada i meditada. Per descomptat, la persona amb la qual parles no és conscient de tot això, però a un nivell subtil està captant tots aquests missatges i probablement té ja una impressió bastant favorable tu.
Mentre esteu asseguts en la terrassa d'un cafè, t'alegres que el dia estigui ennuvolat, doncs amb aquestes lentillas que t'has posat et molestaria massa el sol i saps que les ulleres també tenen alguna cosa que dir. Tendeixen a produir una impressió negativa, sobretot si són fosques o amb cristalls brillants, ja que impedeixen l'accés a una font important d'informació. Poden donar la sensació de fredor, distanciament o falta de sinceritat, encara que també transmeten intel·ligència, serietat i autoritat. La persona que et parla amb ulleres de sol fosques està dient-te l'inaccessible que és i el difícil que ho tens per arribar fins a ella. Donen la sensació de gran reserva i rebuig a entaular una conversa, encara que, per descomptat, pot tractar-se tan sols d'inseguretat. De vegades s'utilitzen com una manera d'amagar-se davant la mirada aliena.
El lloc cap a on dirigim la mirada diu també molt. Quan es tracta de persones que acabem de conèixer es manté la mirada dins del triangle format pels ulls i el nas, i entre amics s'amplia aquest triangle per incloure la boca. Baixar la mirada per sota de la cara tendeix a interpretar-se com un major desig d'intimitat i pot fer que una persona, sobretot si és dona, se senti nerviosa o enfadada en veure-ho com una insinuació sexual.
El temps durant el qual una persona manté la seva mirada pot donar-nos també algunes pistes. Les persones insegures la mantenen menys. Quan es parla de temes personals disminueix el contacte visual i quan algú ens elogia succeeix just el contrari.
Comunicacio no verbal
Encara que l'home porta més d'un milió d'anys utilitzant aquest tipus de comunicació, aquesta no s'ha començat a estudiar res més que fa només unes dècades. L'investigador Albert *Mehrabian va descompondre en percentatges l'impacte d'un missatge: 7% és verbal, 38% vocal (to, matisos i altres característiques) i un 55% senyals i gestos. El component verbal s'utilitza per comunicar informació i el no verbal per comunicar estats i actituds personals. Aquest investigador, Albert *Mehrabian, afirma que en una conversa cara a cara el component verbal és un 35% i més del 65% és no verbal.
Molts gestos utilitzats són comuns en la majoria dels països, encara que uns altres poden significar coses diferents depenent d'on estiguem. Els gestos bàsics solen ser els que més universalizados estan: moure el cap per afirmar o negar alguna cosa, frunzir el ceño en senyal d'empipament, encongir-se d'espatlles que indica que no entenem o comprenem alguna cosa, etc. Altres vegades, hi ha gestos que vénen heretats del regno animal, com pot ser ensenyar les dents en senyal d'empipament (agressivitat).
Encara que sàpiga que pot significar un determinat gest, no caigui en l'error d'interpretar-ho de forma aïllada; és fàcil que pogués equivocar-se. Els gestos es poden fingir, però no tot el cos actua de la mateixa manera. Les celles, el riure, la pupil·la dels ulls i altres petits detalls segurament ens delatin. Per regla general, quan estem mentint o forçant una situació, el cos ens delata. Per això les situacions personals, es resolen millor cara a cara, que per telèfon i un altre mitjà on es pot amagar el cos i perdre una important part del missatge (la part no verbal).
Encara que el tema és ampli i donaria per a centenars de pàgines, anem a exposar els principals gestos i actituds que ens poden ajudar en la nostra vida quotidiana i en els negocis. La majoria dels gestos i moviments que utilitzem habitualment, ens vénen condicionats per l'entorn en el qual ens hàgim criat. Els matisos culturals, són de gran importància en el llenguatge corporal. També l'entorn familiar, té una clara influència en el nostre comportament i en la nostra manera de "parlar amb el cos".
Hi ha alguns gestos que s'utilitzen de forma universal (amb les seves excepcions) per significar el mateix. El signe de "OK", amb diverses teories sobre el seu origen, encara que la més acceptada segons ens informa un dels nostres amables visitants és una deformació de l'expressió "all correct" en "oll korrect" que va aparèixer en alguns periòdics nord-americans i canadencs durant el segle XIX. Una altra teoria és que procedeix de l'oposició al significat de "KO" (*Knock Out). Significa que tot està correcte, encara que en determinats països es fa referència a l'homosexualitat per similitud del cercle format amb els dits, i en altres països s'utilitza per indicar alguna cosa nul, invàlid, zero o gens de res. Altres autors afirmen que el símbol de OK, ve de 0 Kill, sense morts en el front, que era utilitzat en la Guerra de Secessió Americana.
El conegut signe de la "V", com a símbol de la victòria o el triomf, popularitzat per Winston Churchill, en la Segona Guerra Mundial, no significa el mateix, si es fa amb el palmell de la mà cap a fora, que significa victòria, que amb el palmell de la mà cap a dintre que significa un insult obscè. Un altre conegut gesto, el dit polze cap amunt o cap avall, que indica l'acord o desacord. Però en alguns països s'utilitza per insultar, com a Grècia, i en uns altres solament significa el número u , com en molts països de parla Anglesa (USA, Nova Zelanda, Austràlia, etc). Hi ha moltes variants de gestos amb aquest dit, com la coneguda forma de la mà per fer "acte-stop", però no allargarem més el tema.
Sabem realment fins a on apropar-nos a una persona per xerrar, per presentar-la, etc. Totes les persones, segons estudis recents i segons Allan Pease, tenim els nostres territoris molt bé delimitats: la zona íntima, de fins a 50 *cms. de distància, on s'apropen les persones més reunides (família, amics íntims, etc). La zona personal fins a 125 cms. aproximadament, distància utilitzada en reunions, entorn laboral i social. La zona social, fins als 2 o 3 mts. més o menys, que és utilitzada amb persones alienes al nostre entorn (el carter, un electricista, etc. i gent en la via pública).
El tema de les distàncies és de gran importància a l'hora d'entaular un contacte o conversa amb una altra persona. Hi ha moltes persones que no els agrada que uns altres "envaeixin" el seu territori o zona personal. Mai li ha ocorregut que una persona es tira cap a enrere per mantenir una distància còmoda per a ella. Aquest tipus de situacions són molt variables en funció de l'entorn (rural o urbà) i en funció de la situació. Els que han crescut en zones poc poblades (nuclis rurals), solen tenir unes distàncies més àmplies a les seves zones (tant íntimes, personals i socials) que aquelles persones que han nascut en entorns amb major densitat de població (generalment nuclis urbans).
Qui no ha sentit l'expressió "parlar amb les mans". Són fonamentals en la comunicació no verbal. Generalment: palmells cap amunt i obertes, indiquen sinceritat, honestedat. Palmells cap avall, obertes, signifiquen una posició dominant i en ocasions, poca honestedat (quan es vol mentir). Si tanquem la mà i apuntem amb un dit, sol indicar una posició dominant i alguna cosa agressiva. Quant a les encaixades: quan les mans estan verticals, significa igualtat. Si la nostra mà està per damunt, significa domini, control, i si està sota, submissió, cautela. Si es fa amb força significa seguretat.
L'encaixada pot anar acompanyat d'altres accions, com posar l'altra mà damunt fent un entrepà a la mà de la persona saludada. Si s'utilitza amb gent coneguda demostra confiança; amb gent desconeguda l'efecte és el contrari. Donar la mà i agarrar la nina o agarrar el colze, solament s'ha de fer amb persones conegudes o de l'entorn proper. Donar la mà i agarrar el braç o l'espatlla, solament hauria de fer-se en casos de gran amistat o relacions molt personals, en haver d'envair la zona íntima d'una persona. Aquests gestos són interpretats com a símbol d'honestedat i sinceritat en persones properes i l'efecte contrari en persones desconegudes o recentment presentades.
Entrellaçar les mans: pot ser a l'altura de la cara, recolzats en la taula, o de vaig piular en la part baixa de la cintura. Segons alguns estudis, sembla ser que existeix relació entre l'altura de les mans entrellaçades i l'actitud negativa. A major altura, major *negatividad. Fregar-se les mans: té un significat positiu, s'espera alguna cosa bé, una expectativa positiva, un bon enteniment entre les parts. Ajuntar les gemmes dels dits d'ambdues mans, significa un alt grau de confiança en un mateix, i una seguretat. Cap amunt s'utilitza quan s'opina sobre alguna cosa; cap avall se sol utilitzar quan s'està escoltant.
Quan creuem i agarrem les nostres mans per darrere de l'esquena, denota un alt grau de seguretat en nosaltres mateixos i una clara posició dominant. En canvi, si el que agafem per la part posterior són les nostres nines és signe d'intranquil·litat i inseguretat. Diuen que els polzes representen la força del caràcter, per això són utilitzats per destacar certs gestos. Ficar-se les mans en les butxaques deixant els polzes fora és signe de poder , de dominació, de seguretat. El mateix però més dissimulat, si es fiquen en les butxaques posteriors. També creuar els braços deixant els polzes fora, és signe d'actitud dominant.
Es diu, que la cara és el mirall de l'ànima. Però és molt més que això. Quan la mà tapa la boca, és senyal de mentida. Tocar-se el nas de múltiples formes és indicatiu que s'està explicant alguna cosa fals, així com fregar-se els ulls, indica el mateix. Altres gestos que denoten mentida, o almenys que no s'està sent sincer són: gratar-se el coll, tirar-se del coll de la camisa, estrènyer les dents, *reirse amb la boca molt tancada i les dents atapeïdes, etc. No obstant això, com s'ha dit anteriorment, els gestos no es poden interpretar per separat per no obtenir conclusions errònies.
Si es mossega les ungles, espetega els dits, o repica amb ells sobre la taula, està donant mostres d'inseguretat i de nerviosisme. Si recolza la seva barbeta sobre la seva mà, significa avorriment. Però si recolza la seva mà amb un dit sobre la templa denota interès pel tema que s'està tractant. També si posa el seu dit sobre la galta denota un alt interès pel tema. Acariciar-se la barbeta o recolzar el polze i índex en la barbeta, denota pensament, avaluació de la situació, presa de decisions. Fregar-se el cap o donar-se palmades en ella denota enuig, empipament i altres vegades un simple oblit.
Creuar els braços, és un signe inequívoc d'actitud defensiva. Però si ho fem amb els punys tancats, significa a més una actitud hostil. Si els creuem deixant els polzes fora, llavors volem demostrar superioritat. Si solament ens agarrem un braç, és signe d'estar pendents, *expectantes. Dubte entre creuar els braços i crear una barrera o deixar anar el braç agafat demostrant confiança en el nostre interlocutor. Altres maneres de formar una "barrera", és subjectant algun objecte contra el nostre pit (una bossa, un llibre, una carpeta, etc).
L'encreuament de cames, igual que els braços, denota una actitud defensiva o de certa desconfiança. Si els braços, a més, subjecten la cama, significa una actitud tancada, de tossuderia, d'immobilisme. L'encreuament de cames estant dempeus denota actitud a la defensiva, però si les mantenim lleugerament obertes denota actitud cordial, tarannà negociador i obert. Si creuem els turmells l'actitud intermèdia entre passar a la defensiva (creuar les cames) i actitud de confiança (separar les cames). El mateix pot significar col·locar el peu en una vareta de la cadira o en algun lloc semielevado (una actitud intermèdia).
Que diu un somriure
Identificar un somriure genuïna és bastant senzill però el imitar-la, no ho és tant, han descrestar presents sentiments positius com el plaer o la diversió. Podem identificar aquest tipus de somriures "per l'activació involuntària de dos grups musculars", hi ha elevació en amb dues comissures de la boca, en forma simètrica i el segon grup, marca arrugues en les comissures dels ulls.
Una realitat és que no tots els somriures tenen implicacions positives, els éssers humans utilitzem aquest gest per ocultar els nostres veritables sentiments Per què? Simplement perquè per dibuixar un somriure prou moure un sol *musculo “que podem accionar voluntàriament”, el gest es converteix llavors en “la millor màscara… *actua com a camuflatge”
Daniel *Goleman escriu en la “Intel·ligència Social” que: “Els somriures tenen un avantatge per sobre de totes les altres expressions emocionals: el cervell humà prefereix rostres feliços, els reconeix més presta i ràpidament que aquells amb expressions negatives, un efecte conegut com el “avantatge del rostre feliç” (*Goleman 68).