Tema: La comunicació no verbal.
Subtema: Tradicions i costums.
Fins fa relativament poc (uns 2 anys), jo pensava que el te era com la sopa; aigua amb gust, però res més. Un amic de Jaca, em va portar a mi i a ma germana a una teteria on en venien exclusivament de diferents sabors. En un principi no em va agradar; era un gust massa fort per a mi, que no havia provat mai res semblant. Però bé, finalment vaig ser jo la que gairebé em vaig acabar tota la gerra de té afruitat.
A partir de llavors, cada cop que ma mare anava a comprar li demanava que m’agafés un paquet d’aquelles bossetes del Mercadona del sabors més fàcils de trobar (earl grey, afruitat, verd, blanc...) però poc a poc, el meu paladar es va tornar...com dir-ho? Més exigent. Vaig començar a visitar botigues especialitzades en tes, i a comprar herbes que no trobaries a qualsevol comerç.
Amb aquesta “breu” introducció no estic instant la gent que begui ni compri té. Sinó que a partir d’una anècdota m’he anat informant i documentant , així com ampliant els meus coneixements sobre aquesta “tradició” tan antiga.
La llegenda japonesa del te diu que un monjo s’havia passat meditant davant d’una paret nou anys, i que en una d’aquestes meditacions es va adormir. Quan va despertar estava tan disgustat amb ell mateix, que es va arrencar les parpelles i les va llençar al terra de tal manera que mai més es tornés a adormir. De les parpelles caigudes, va créixer una planta que submergida en aigua calenta, t’ajudava a combatre la son.
Fa uns dies li vaig explicar aquesta història a la meva germana i ella va ficar cara de fàstic en sentir que el monjo s’arrencava les parpelles i va dir que no era una llegenda bonica. Bonica no, vaig replicar, és curiosa.
Per aquesta exposició havia pensat que ja que tinc a casa els estris bàsics necessaris per a la cerimònia, fer una breu representació del que seria tot fent explicacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada